El lector de Bernhard Schlink

Som a l'Alemanya de post-guerra. Michael Berg té 15 anys quan es converteix en el lector. Hanna és l'oient. La dona que, abans de fer l'amor, sempre li demana que llegeixi fragments de Tolstoi, Dickens o Goethe. S'han conegut per casualitat i Michael se n'ha enamorat profundament. És normal, ella és una dona madura i ell acaba de sortir de l'ou. És el seu primer i únic amor. El temps passa feliç per a Michael, fins que un dia Hanna desapareix.

Així comença El lector de Bernhard Schlink. Un llibre curt, d'escasses 200 pàgines, però prou interessant. Aquest títol va captar la meua atenció després de veure la pel·lícula que porta el mateix nom. Sempre m'han interessat els llibres que salten al cinema. Penso que si algú es gasta un fotimer de diners fent una pel·lícula deu ser perquè el llibre s'ho val. Després em passa com a tothom: si has llegit el llibre, el film et sol decepcionar. Amb tot, vaig trobar que la història d'amor entre Michael i Hanna tenia ànima i demanava ser llegida. Perquè el llibre va d'això, d'una història d'amor. Un amor difícil. Perquè ella és més adulta, perquè ell no entén què passa i perquè la Història (amb majúscula) s'ha creuat a les seves vides. I és Michael, anys més tard, es retroba amb la Hanna. Ella és a la presó. Està sent jutjada pels crims que va cometre a un camp de concentració nazi. I el món de Michael literalment, s'enfonsa.

El tractament que fa Schlink de l'holocaust nazi és el més criticable del llibre. Molts hi van deixar la vida. No és un tema que es pugui tocar amb la trivialitat que ho fa aquesta novel·la. És una crítica menor. Reconec que l'autor mostra prou respecte per la història, lluny de la vergonya que vaig passar llegint el desafortunat Nen del pijama a ratlles. Amb tot, el drama de l'extermini li serveix a l'autor per situar els personatges i construir una història d'amor impossible. Li permet introduir sentiments molt interessants com la culpa, el penediment, la incomprensió o la compassió. I el més important, ho fa amb credibilitat. Ens fica a la pell dels protagonistes i ens deixa sentir el complicat que ha de ser viure una guerra i estimar-se en una post-guerra. Ens mostra com, de forma quasi increïble, pot complicar-se la vida en un moment. Com l'ésser humà, de vegades, no té més remei que tirar endavant. El que nosaltres aquí diem “quan ets al ball has de ballar” i que en la novel·la la Hanna expressa amb una potència demolidora quan pregunta: “I tu, Michael, què hauries fet al meu lloc?”

El lector de Bernhard Schlink

Editorial La butxaca

176 pàgines

Millor plantar dos arbres

El dia que compleix 100 anys, l'Allan Karlsson decideix saltar per la finestra del geriàtric i fugir. El vell, en la seva escapada, farà amistat amb uns personatges una mica peculiars i de passada ens explicarà la seva vida. Aquest curiós escenari és el punt de partida de L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra. Un simpàtic llibre descrit per Jonas Jonasson.

És important remarcar que Jonasson és suec. Fa uns deu anys cap de nosaltres s'hauria atrevit a llegir una novel·la d'un autor suec. Potser quatre gats llegien a Henning Mankell, però eren això, quatre. No més. El gran públic coneixia Suècia, per Abba, pels Volvo i pels premis Nobel. Però l'any 2005 es publica Els homes que odien les dones, traduït aquí incomprensiblement com Els homes que no estimaven les dones. Què potser algú s'escandalitza de que els homes odiïn en lloc de no estimar? El fet és que aquest primer llibre de l'Stieg Larsson cau com una bomba. La qualitat de la novel·la impressiona a tothom. El boca-orella funciona, les vendes es disparen i les edicions es multipliquen. És el llibre somiat, allò que tots volem llegir. I en volem més. Així que les editorials fan la seva feina. Arriba tota una fornada de novel·la negra nòrdica: Asa Larsson, Jo Nesbo, Camilla Läckberg, Arnaldur Indridason, Mari Jungstedt i algun altre més. El problema és que llibres com Els homes que no estimaven les dones apareixen un cop cada molts anys. Repetir aquell èxit és molt difícil, fins i tot per al propi Stieg Larsson. La sèrie Millenium segueix amb dues novel·les més. Fins i tot s'arriba a comentar que hi ha un quart volum, un manuscrit amagat esperant ser publicat. Però, donat que cada títol de Millenium és molt pitjor que l'anterior, potser el millor es que (de existir) continuï com està ara. Amagat o perdut.

El cas és que per la porta que va obrir Stieg Larsson, es va colar tot un exèrcit d'autors nòrdics que han aconseguit omplir els prestatges de llibreries i biblioteques. L'èxit de Larsson va envalentonar a les editorials, que s'atreveixen a traduir del suec, i als lectors, que decideixen comprar i llegir aquests llibres. Entre aquests autors, Jonas Jonasson. Per sort, la història de l'avi que va saltar... no és novel·la negra. Més bé es troba a mig camí entre l'humor i el llibre d'aventures. Jonasson no és un escriptor "professional" (fins fa dos dies era advocat) i això es nota. La seva escriptura és fresca i propera, molt directa. No perd el temps amb metàfores rebuscades i paraules complicades. Això fa que la història que ens explica ens arribi immediatament. Per contra, aquest estil literari més bé pobre té un problema. Quan l'argument decau no hi ha on agafar-se i la lectura es fa més bé pesada. Així, les primeres 100 pàgines es llegeixen d'una tirada. La resta... es fan molt molt coll amunt.

El fet de ser un autor novell és fa notar en un altre punt: l'ambició. La novel·la de Jonasson pretén explicar tota la història del segle XX. Poc a poc anem descobrint com el vell de 100 anys ha tingut una vida molt atrotinada. Ha voltat pel món i ha coincidit amb Franco, Truman o Stalin. Ha estat present en alguns dels moments clau d'aquest segle. Com Forrest Gump, si fa o no fa. Aquesta idea és bona. La forma d'explicar-la, no. A mesura que avancem, l'argument del llibre es dilueix. La història es torna més i més forçada fins que arriba a situacions realment absurdes.

No tot és dolent. El títol i la portada són extraordinaris. I sobretot la personalitat del vell Allan és el punt fort de la novel·la. L'avi és un bandarra simpàtic. Carregat d'un sentit comú excepcional. El seu caràcter, estoic però decidit, fa que els fulls passin amb un somriure als llavis.

Potser les expectatives abans de llegir el llibre eren massa altes (per les bones vendes, per les recomanacions). La realitat és que el llibre, si bé no és dolent, és el que és: un llibre més entre molts. L'autor, això sí, podrà almenys veure acomplerta aquella dita tan nostra que diu “plantar un arbre, tindre un fill, escriure un llibre”. Encara que hi ha cops que millor seria tindre un fill i plantar dos arbres.

L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra

Jonas Jonasson

416 pàgines

Edicions la Campana