...que,
para enaltecer a Abel, desprecia a Caín?
Cada
any, a primers d'octubre, s'anuncia el guanyador del Nobel de
literatura. A hores d'ara ja coneixerem el nom de l'escriptor premiat
enguany. Segur que serà un home (o dona) feliç. De tots els
guardons literaris el Nobel és el més popular i, sense cap dubte,
el més prestigiós. Ara fa catorze anys -Déu com passa el temps-
l'escollit va ser el portuguès Jose Saramago. L' obra de Saramago
compren una vintena de novel·les, a més de reculls de poesia,
teatre i contes. Gran part d'aquest treball està disponible a la
biblioteca. L'escriptor va morir ara fa dos anys a la seva residencia
de Lanzarote.
Vagi per
endavant que a mi Saramago em deixa fred. Trobo que és un escriptor
elegant i parsimoniós. Elegant
a l'hora de construir frases i escollir el vocabulari. Parsimoniós
amb el ritme que dóna a les seves històries, que decauen a
cada pàgina que passa. Potser és agosarat jutjar-lo, perquè de
tots els llibres que hi ha a la biblioteca jo només n'he llegit dos.
Caín i Ensayo sobre la ceguera. Caín és un
llibre lleuger, gairebé un passatemps trivial. L'altre, el de la
ceguesa, té més suc. Però amb suc i tot, va arribar un punt que
vaig dir: “Saramago, amic meu, fins aquí hem arribat”. I, a
contracor, el vaig deixar. Dic a contracor perquè sé reconèixer el
talent. I Jose Saramago en tenia per donar i vendre.
A Caín,
Saramago ens dóna la seva particular visió, irònica i un pèl
gamberra, de l'antic testament. Per als que, com jo, no heu estudiat
religió sapigueu que l'antic testament és, dels dos testaments
cristians, el més entretingut. El de Moisès separant les aigües
del Mar Roig. El de la pluja de foc esqueixant homosexuals a Sodoma.
El de Déu emprenyat fent ploure a bots i barrals durant quaranta
dies. Doncs bé, Saramago agafa aquestes històries per tots
conegudes i els hi dona la volta. Les torna explicar amb molt
d'humor. Des de la primera pàgina deixa clar qui serà el dolent:
Déu. Un Déu dèspota i arbitrari, que es mou per impulsos i que no
sembla estimar els homes en absolut. La cosa és simpàtica i té la
seva gràcia... la primera vegada. És com una sessió de màgia. El
mag agafa el barret de copa, pronuncia l'”abracadabra” i treu un
conill. El nen salta i aplaudeix extasiat. Un truc magnífic. El
problema ve quan, per cinquena vegada, el nen escolta el mateix
“abracadabra”, veu el mateix barret i apareix el mateix conill.
Sí, Caín és un llibre repetitiu i previsible.
El fet
de versionar les sagrades escriptures no va agradar ni a l'església
ni als periodistes d'IntereconomiaTV. No és que els agafés per
sorpresa. Saramago ja havia fet el mateix vint anys abans amb el
llibre L'Evangeli segons
Jesucrist. Però clar, no
és el mateix fer-ho amb un Nobel a la butxaca, quan el món sencer
et llegeix. A mi, en particular, no m'agrada que una novel·la
m'alliçoni. Tampoc crec que l'església catòlica necessiti més
penitència de la que ja té. Jo prefereixo bones històries per
passar l'estona sense haver de pensar molt. Ara bé, si us va la
gresca, Caín
no és mala opció. Us farà veure la bíblia amb uns altres ulls.
Per acabar, vull destacar un fet digne d'admiració. Saramago va
escriure Caín
amb més de vuitanta anys i malalt de leucèmia. Com aquell que diu,
a les portes de la mort. La cosa és... s'han de tenir pebrots per
cabrejar l'amo del paradís quan ets a punt d'entrar-hi. O com diria
l'Excel·lentíssim President d'Extremadura Sr José Antonio Monago:
“Tu si que tens cuyons, Saramago”.
Caín
de Jose Saramago
Editorial
Alfaguara
280
pàgines
PUBLICAT A "LO SENIENC" - SETEMBRE 2012
PUBLICAT A "LO SENIENC" - SETEMBRE 2012
