Mal any per comprar loteria

Enguany no cobrareu la paga extra de Nadal. Tampoc us tocarà la loteria. Ho sento. Però no tot són males notícies. Si us serveix de consol, us diré que no cal que continueu pagant la hipoteca... ni que patiu pel banco malo. I es que d'aquí una setmana, si fa o no fa, el món s'acaba. Concretament el 21 de desembre, quan la tardor doni pas a l'hivern, arrencarem l'últim full del calendari maia. I la vida a la Terra s'extingirà.

Aquesta tràgica evidència em va ser revelada farà uns mesos a El testamento Maya d'Steve Alten. Com que ens queda poc temps i el llibre és, per dir-ho de forma amable, "fluixet" us recomano no perdre ni un segon fullejant-lo. A canvi, jo mateix us faré un spoiler. Paraula americana que ve a significar que esbudellaré l'argument de pe a pa. Si penseu llegir el llibre (cosa que no recomanaria ni al simpàtic de de Guindos) abandoneu aquest article ara mateix.

La història comença quan la jove (i guapa) Dominique es contractada en pràctiques com a psiquiatra a un manicomi de Miami. Allí coneix al pacient Micheal Gabriel, un arqueòleg jove (i guapo) que està completament boig. L'home creu que el món s'acabarà d'aquí un parell de setmanes degut a una antiga profecia maia. Jaqueline, en aquest ordre, 1) s'enamora i 2) es creu la seva història. Després l'ajuda a escapar. Aquest és el punt on una persona sensata abandonaria el llibre. Ja han passat unes 30 pàgines i hem comprovat que la història, a part d'estar mal escrita, no té ni cap ni peus. Si continuem, ara es quan comencen els disbarats. Agarreu-vos fort. Gabriel i Dominique, amb mig exèrcit perseguint-los, aconsegueixen robar un mini-submarí per submergir-se al Golf de Mèxic i trobar el meteorit que, fa 60 milions d'anys, va causar l'extinció dels dinosaures i que en realitat no és un meteorit, sinó que resulta ser... una nau extraterrestre. Aquesta nau, enviada per éssers malignes, comença a llençar megabombes a diferents punts del planeta. L'objectiu de les bombes és destruir, o més bé fusionar, terrenys calcaris per a que generin massives emissions de CO² i provoquin l'escalfament global instantani de la Terra. Impressionats? Ara ve el millor. Una d'aquestes bombes super-atòmiques explota a Rússia. El primer ministre rus no tolerarà aquest atac, segons ell dels Estats Units, i respon en un atac nuclear. El president dels Estats Units diu que ell no passarà als llibres d'història com l'home que va prémer el botó nuclear. No ordenarà l'atac. Acte seguit, a meitat videoconferència, i com a mostra de compromís o no sé ben bé què...es suïcida. Mentrestant Micheal i Dominique han arribat a Chichén Itzà. Amb cinc minuts han resolt un enigma de centenars d'anys i es colen dins la piràmide de Kukulkán. Allí activen un escut planetari. Les piràmides egípcies, Stonehenge, Angkor Wat, els Moai de l'Illa de Pasqua, tots emeten unes ones que desactiven les bombes extraterrestres i de passada els caps nuclears russos. Els mòbils però, continuen funcionant. Finalment, Michael puja a una nau extraterrestre que troba per allí i es dirigeix a l'espai per enfrontar-se als malvats alienígenes. Dominique l'esperarà a la Terra. Per cert, amb la panxa plena. Fi.

No sé jo que tindrà de cert aquesta profecia maia. Per si de cas, deixeu-me desitjar-vos Bon Nadal. I com deia un amic... a enfornar que el món s'acaba!!

El Testamento Maya d'Steve Alten

Viamagna Ediciones

550 pàgines

PUBLICAT A "LO SENIENC" - NOVEMBRE 2012

Delicat equilibri d’emocions

Ja és ben entrada la nit quan, a la ràdio del cotxe, escolto el nom d'una novel·la. La Delicadeza. No sóc a temps de copsar ni argument ni nom de l'autor. A l'emissora simplement, abans de tornar a la política, repeteixen el títol del llibre. Ara en francès: La Délicatesse. Memoritzo aquestes dues paraules i canvio el dial fins trobar un programa idiota que m'explica perquè està trist Cristiano Ronaldo.
L'endemà (yo no necessito google, mi mujer lo sabe todo) m'assabento que l'autor és un francès anomenat David Foenkinos. Veig també que es tracta d'una novel·la rosa, a priori un pèl nyonya. No obstant, el poderós del títol em continua captivant. La Delicadeza. Decideixo encomanar el llibre.

Tres sorpreses agradables quan m'arriba: 11a edició, adaptació al cinema i més d'un milió de lectors. D'entrada, això no és garantia de res. Albert Espinosa també ven moltíssim, però jo abans em tragaré un marató de Sálvame que tornaré a llegir una frase seva. Però en general, si un llibre ven és perquè a la gent li agrada i, per tant, el recomana. Més coses a favor: l'extensió. Només dues-centes pàgines de lletra gran i espaiada. Queda el problema de l'argument. El text de la contraportada em confirma que a l'interior em trobaré una història romàntica i sentimentaloide. No tinc res en contra d'aquesta temàtica, però per a un escriptor és un bou difícil de torejar. Hi ha tanta novel·la romàntica que és complicat sorprendre. Més difícil encara per a l'autor és no caure en tòpics. Vols escriure una novel·la senzilla i tendra i t'acaba sortint un refregit de Romeo i Julieta. Per si de cas, agafo un paquet de kleenex i em tiro a llegir el llibre.

L'acabo en tres dies. I el meu primer pensament és d'absoluta gratitud. Gràcies Sr Foenkinos per escriure un llibre així. Gràcies perquè La delicadeza és tot el contrari a veure un telediari. En un món que s'entossudeix en fer-nos comprendre el malament que va tot, aquest llibre és un oasi d'optimisme, un raig d'esperança. Gràcies Sr Foenkinos per demostrar una fe immensa en les persones i gràcies per fer-nos creure en l'amor. Llegint La delicadeza em venen ganes de deixar el llibre i sortir corrents per abraçar a la meua parella. Dir-li que l'estimo. Dir-li que ella es qui omple el meu cor i que mai un grapat de zeros en un compte corrent em donaran tot el que ella regala de franc. Exagero? Probablement, però el llibre, molt francès tot ell, té això. És capaç de transportar-nos a aquells moments màgics que tots hem viscut. Fer-nos recordar aquells instants on, gairebé sense esperar-ho, vam descobrir la felicitat en petits detalls aparentment trivials. Una mirada casual, una trucada perduda d'algú inesperat, aquell sopar en bona companyia, una cançó.

la força de l'amor

Aquestes petites dosis de felicitat són el que mantenen viva a Nathalie, la protagonista. Després de patir una desgràcia que li trenca la vida, Nathalie ha d'encarar l'infern del dia a dia. Sense cap ganes de viure, Nathalie passa els dies actuant com un robot. Despertar-se, esmorzar, treballar, dinar, treballar, sopar, dormir. Una vida monòtona i sense cap esperança. Però, fins i tot després d'un incendi tornen a brotar les herbes i alguna flor. Nathalie veura com, malgrat la seva indiferència, van creixent flors al seu voltant. La vida continua i reclama urgentment la seua atenció. Nathalie ho ha oblidat tot i ha d'aprendre un altre cop a ser feliç. Nosaltres, com a lectors, l'acompanyarem en aquest tornar a néixer de les seves cendres.

En resum, un llibre molt recomanable. Una lectura amb la dosi justa de tendresa i sentiment. Tot cuinat a foc lent i amb infinita delicadesa.

La delicadeza de David Foenkinos
Editorial Seix Barral
224 pàgines

PUBLICAT A "LO SENIENC" - OCTUBRE 2012

Que diablo de Dios es éste

...que, para enaltecer a Abel, desprecia a Caín?

Cada any, a primers d'octubre, s'anuncia el guanyador del Nobel de literatura. A hores d'ara ja coneixerem el nom de l'escriptor premiat enguany. Segur que serà un home (o dona) feliç. De tots els guardons literaris el Nobel és el més popular i, sense cap dubte, el més prestigiós. Ara fa catorze anys -Déu com passa el temps- l'escollit va ser el portuguès Jose Saramago. L' obra de Saramago compren una vintena de novel·les, a més de reculls de poesia, teatre i contes. Gran part d'aquest treball està disponible a la biblioteca. L'escriptor va morir ara fa dos anys a la seva residencia de Lanzarote.

Vagi per endavant que a mi Saramago em deixa fred. Trobo que és un escriptor elegant i parsimoniós. Elegant a l'hora de construir frases i escollir el vocabulari. Parsimoniós amb el ritme que dóna a les seves històries, que decauen a cada pàgina que passa. Potser és agosarat jutjar-lo, perquè de tots els llibres que hi ha a la biblioteca jo només n'he llegit dos. Caín i Ensayo sobre la ceguera. Caín és un llibre lleuger, gairebé un passatemps trivial. L'altre, el de la ceguesa, té més suc. Però amb suc i tot, va arribar un punt que vaig dir: “Saramago, amic meu, fins aquí hem arribat”. I, a contracor, el vaig deixar. Dic a contracor perquè sé reconèixer el talent. I Jose Saramago en tenia per donar i vendre.

A Caín, Saramago ens dóna la seva particular visió, irònica i un pèl gamberra, de l'antic testament. Per als que, com jo, no heu estudiat religió sapigueu que l'antic testament és, dels dos testaments cristians, el més entretingut. El de Moisès separant les aigües del Mar Roig. El de la pluja de foc esqueixant homosexuals a Sodoma. El de Déu emprenyat fent ploure a bots i barrals durant quaranta dies. Doncs bé, Saramago agafa aquestes històries per tots conegudes i els hi dona la volta. Les torna explicar amb molt d'humor. Des de la primera pàgina deixa clar qui serà el dolent: Déu. Un Déu dèspota i arbitrari, que es mou per impulsos i que no sembla estimar els homes en absolut. La cosa és simpàtica i té la seva gràcia... la primera vegada. És com una sessió de màgia. El mag agafa el barret de copa, pronuncia l'”abracadabra” i treu un conill. El nen salta i aplaudeix extasiat. Un truc magnífic. El problema ve quan, per cinquena vegada, el nen escolta el mateix “abracadabra”, veu el mateix barret i apareix el mateix conill. Sí, Caín és un llibre repetitiu i previsible. 

 

El fet de versionar les sagrades escriptures no va agradar ni a l'església ni als periodistes d'IntereconomiaTV. No és que els agafés per sorpresa. Saramago ja havia fet el mateix vint anys abans amb el llibre L'Evangeli segons Jesucrist. Però clar, no és el mateix fer-ho amb un Nobel a la butxaca, quan el món sencer et llegeix. A mi, en particular, no m'agrada que una novel·la m'alliçoni. Tampoc crec que l'església catòlica necessiti més penitència de la que ja té. Jo prefereixo bones històries per passar l'estona sense haver de pensar molt. Ara bé, si us va la gresca, Caín no és mala opció. Us farà veure la bíblia amb uns altres ulls. Per acabar, vull destacar un fet digne d'admiració. Saramago va escriure Caín amb més de vuitanta anys i malalt de leucèmia. Com aquell que diu, a les portes de la mort. La cosa és... s'han de tenir pebrots per cabrejar l'amo del paradís quan ets a punt d'entrar-hi. O com diria l'Excel·lentíssim President d'Extremadura Sr José Antonio Monago: “Tu si que tens cuyons, Saramago”.

 

Caín de Jose Saramago

Editorial Alfaguara

280 pàgines

PUBLICAT A "LO SENIENC" - SETEMBRE 2012

No és país per a hobbits

L'any 1996 un autor que tothom creia perdut per a l'escriptura i que sobrevivia redactant guions per a la tele, publica per sorpresa la novel·la que s'hauria de convertir en el millor llibre del segle XX. ¿García Márquez? ¿Cien años de soledad? Ni de lluny. L'escriptor colombià i la família Buendía-Iguarán palideixen quan se' ls compara amb el colossal Juego de Tronos de George Martin. 

L'autor i la inspiració

“Déu, un altre friki” pensareu. Hmmm, cert. Juego de Tronos té això. Els seus lectors solem acabar convertits en fanàtics seguidors que no atenem a raons. El grau de demència es variable. Hi ha qui, com jo, pensa que Juego de Tronos és el millor que ha llegit mai. D'altres -sempre hi ha algú que està pitjor- decideixen ficar al seu fill/a el nom d'un personatge del llibre. A la web del'autor podreu veure fotos de criatures amb noms tan simpàtics com Ayra, Daenerys o Sansa.

Abans de començar he d'advertir-vos. No és, en absolut, una lectura fàcil. Les primeres vuitanta pàgines són com un mal de queixals. El lector novell es troba amb una temàtica gens atractiva: la fantasia èpica. O sigui, bruixes i dracs convivint amb cavallers, donzelles i lluites per honor. Sumeu-li que hi ha molts, molts, molts de personatges. Fins a l'extrem d'acabar marejat amb tant de nom. En altres paraules, que al llibre li costa arrencar. En el meu cas, tres vegades l'he deixat en préstec i tres vegades me l'han tornat mentre negaven amb el cap. Impossible arribar al tercer capítol.

Anem amb un breu resum. Som a un món imaginari semblant a l'edat mitjana europea. El rei Robert es dirigeix cap al nord. El seu conseller, la mà del rei, acaba de morir. El rei ha decidit que el seu vell amic i Guardià del Nord, Eddard Stark, sigui el seu nou home de confiança. “Tu gobernarás el reino en mi nombre mientras yo me dedico a cazar jabalíes, acostarme con doncellas y emborracharme”. Es curiós, allí on diu “jabalíes” li fiques “elefantes” i no sembla que siguem en un regne tan llunyà. Stark acceptarà l'encàrrec i marxarà cap a la cort. Ell, que és un home íntegre i honrat, es veurà engolit pel joc de trons: les conspiracions i les lluites de poder a palau. Mentrestant més al Nord, un enemic ancestral que ha estat dormint durant vuit mil anys -Los Otros- comença a despertar.

Com veieu l'acció es desenvolupa en un món imaginari, amb molts de personatges, diverses línies d'acció i un toc de fantasia. Això dóna peu a que es compari Juego de Tronos amb el molt avorrit i sobrevalorat Senyor dels Anells. Per l'amor de Déu, no em feu riure. El Senyor dels Anells es pareix a Bambi. Una crítica del New York Times deia que l'obra de George Martin era “a fantasy realm too vile for hobbits”, que en una traducció lliure, però no menys exacta seria “un món massa cabrón per als hobbits”. Jo, si he de comparar Juego de Tronos triaria una sèrie sobre la Roma imperial que la BBC va produir als anys 80; Jo, Claudi. Si sou prou grans per recordar-la sabreu que allí la intriga, la infidelitat i l'assassinat estaven al menú del dia.

El millor de la sèrie de TV

Amb el que heu llegit fins ara imaginareu una història a mig camí entre Camelot i El Padrino. No aneu malament però us falta la cirereta del pastís. Llibres d'aventures n'hi ha molts. De novel·les d'espies n'està la biblioteca plena. Juego de Tronos té alguna cosa més. Hi ha un parell d'elements que, al meu parer, fan que l'obra de Martin abandoni l'estatus de llibre correcte per elevar-se cap a l'olimp dels llibres excepcionals. El primer factor és la forma com s'explica la història. Cada capítol porta el nom d'un protagonista. Així, durant aquelles 15 o 20 pàgines veurem el món a través dels ulls d'aquell personatge. Això fa que la història se'ns expliqui de forma totalment subjectiva. Un únic fet no sembla el mateix en funció de quin personatge l'observa.

El segon factor és el mestratge inigualable amb el que Martin dibuixa cada personatge. No hi ha bons, no hi ha dolents. Hi ha persones. Cadascú té les seues ambicions, les seues virtuts i sobretot els seus defectes. Unes imperfeccions que fan que decisions completament coherents tingui resultats catastròfics per al transcurs de la història. Exemple (només per a frikis): Jaime & Bran, Cat & Tyrion i com no... Joffrey & Ned.

Tingueu fe. Agafeu el llibre i feu l'esforç d'arribar a la pàgina 100. Les 700 restants us les passareu amb la boca oberta. Estic convençut que arribareu al final amb ganes d'anomenar Nymeria a la vostra propera tortuga.

Juego de Tronos

George RR Martin

Editorial Gigamesh

800 pàgines

PUBICAT A "LO SENIENC" AGOST 2012 

Porno per a marujas

50 ombres de Grey de E.L. James

A finals del segle XIX el científic rus Ivan Pávlov va observar que els gossos del seu laboratori començaven a excitar-se i a salivar quan sentien les passes de la persona que els portava el menjar. Pávlov, un home curiós, va decidir estudiar aquest comportament. Cada cop que alimentava als seus gossos feia sonar una campana. Als pocs dies, el simple fet de tocar la campana feia salivar els gossos, tant si hi havia menjar com si no. L'experiment ha passat a la història com el gos de Pávlov i la teoria subseqüent, per si us interessa el tema, és la Llei del reflex condicional.

Fem un salt en el temps. Deixem a Pávlov tocant la campana envoltat de gossos embogits i tornem al present. Avui, estiu del 2012, un experiment semblant recorre el planeta. Ara no són gossos, són dónes adultes i aparentment racionals. L'estimul tampoc és una campana, és un llibre. El simple nom del protagonista masculí provoca sobre-excitació a les dones afectades: sospirar, ficar els ulls en blanc, fondre's com un carrosset de sucre. Uauuu. Aquests són els símptomes habituals -reflex condicional- quan es nombra a... Christian Grey.

Si no heu llegit la novel·la pensareu que exagero. Si l'heu llegida sabreu que, en realitat, em quedo curt. Christian Grey és el príncep blau dels mascles alfa. El somni (humit) de qualsevol femella. Repassem les seves qualitats i comparem-les amb les nostres pròpies misèries (o amb les del nostre marit/novio/company). Christian Grey...

1. és guapo a rabiar
2. és elegant (texans + camisa blanca de lli)
3. fa sempre olor de net, fins i tot quan ve de córrer
4. és ric (i et regala cotxes esportius)
5. és fidel a la seva parella
6. toca el piano i sap ballar
7. pilota avions i helicòpters
8. provoca orgasmes amb la mirada
9. provoca terratrèmols amb el tacte

Bonica llista. Jo en compleixo una. La número cinc. Potser vosaltres teniu més sort. En tot cas suposo que voldreu saber on trobar aquest troç de mascle.

Christian Grey viu dins de 50 ombres de Grey, la primera novel·la d'Erika L. James. El llibre va camí de convertir-se en un fenomen sociològic. Això és, arrasar en vendes fins al punt de rivalitzar amb autèntics tòtems com El codi da Vinci, El médico o El alquimista. O sigui, paraules majors. No deixa de ser estrany, ja que la història no és nova, ni original. Bàsicament... una estudiant coneix i s'enamora d'un jove triomfador. Junts comencen una relació -per a ella serà el seu primer amor- que la farà iniciar-se en l'amor i el sexe. El sexe? Sí, molt de sexe. Sexe en cada capítol. El llibre és una novel·la rosa altament eròtica.

La crítica seriosa diu que és una novel·la per a dones, que està escrita en un estil infantil, molt simple, que la història és previsible i que els personatges són clixés. Tenen raó. Però jo crec que, en conjunt, el llibre té més virtuts que defectes. Primer que res, es llegeix d'una tirada. No criarà pols a la tauleta de nit, això segur. Una de les raons és que us identificareu immediatament amb Anastasia, la protagonista. També perquè la història, encara que tòpica i mil vegades explicada, és creïble i transmet la força i la tensió entre ambdós protagonistes. Finalment, el que més valoro, és que l'escriptora és honrada. Des de la primera pàgina veus que el llibre és un passatemps. No hi ha cap més intenció que entretenir i fer passar una bona estona. Res de lliçons morals, res de guies espirituals. Una senzilla història d'amor lleugera i molt entretinguda. El llibre perfecte per emportar-te'l a la platja, un dia que hi vagis sola i amb un bikini sexy.

Cinquanta ombres de Grey

E.L. James

Editorial Rosa dels Vents (Random House)

544 pàgines

PUBICAT A "LO SENIENC" JULIOL 2012

Los Enamoramientos de Javier Marías

Tot aquell que ha llegit Corazón tan blanco sap que és impossible oblidar el seu primer capítol. I, en particular, la frase amb que comença el llibre. Recordem-la:

“No he querido saber, pero he sabido que una de las niñas, cuando ya no era niña y no hacía mucho que había regresado de su viaje de bodas, entró en el cuarto de baño, se puso frente al espejo, se abrió la blusa, se quitó el sostén y se buscó el corazón con la punta de la pistola de su propio padre, que estaba en el comedor con parte de la familia y tres invitados.”

Enorme. Bona part dels escriptors actuals no arribaran mai ni a somiar-la una frase així. A Javier Marías (Madrid, 1951), en canvi, aquestes parrafades li surten com si res. L'home té un vocabulari gairebé infinit, col·loca les comes i els punts amb precisió quirúrgica i fa que la seva prosa sembli, en realitat, poesia. Es nota que Marías és un escriptor majúscul. Un futur premi Nobel. La crítica i milers (potser milions) de lectors l'adoren. Si hagués de definir en una paraula els seus llibres -tan perfectes, tan immaculats- aquesta seria cloroform. Cloroform de paper. Deia fa uns mesos, que el japonès Murakami té una prosa hipnòtica que et fa devorar pàgines i pàgines sense descans. Marías també t'hipnotitza, però d'una altra forma: “Uno, dos, tres...duerme!!!”

Mírame fijamente a los ojos

El seu últim llibre, Los Enamoramientos, n'és un bon exemple. El llibre no va de res en concret. La trama és tan fluixa que no mereix comentari i el desenllaç de la història és simplement decebedor. Les seves 400 pàgines són, en realitat, un instrument al servei de l'autor per a demostrar que, a més de ser el millor escriptor, és també el més intel·ligent, el més culte i el més original. Un altaveu per a que el món sàpiga que Marías ha llegit a Balzac i a Dumas, i que ho ha fet -no podia ser d'altra manera- en francès. Los Enamoramientos és un exercici de supèrbia i pedanteria que no coneix límits. Marías utilitza els personatges per alliçonar a l'humanitat sobre l'amor, la mort i l'atzar. I, com aquell bistec fibrós que un cop a la boca es revela com immenjable, Marías mastega el tema. Sense poder empassar-se'l, sense voler treure-se'l de la boca. Voltes i més voltes per finalment acabar allí on havia començat.

 

Enamorado de uno mismo

Un no està acostumat a aquesta classe de llibres. Un sol llegir bestsellers idiotes on passen coses; han disparat al protagonista, la jove s'ha enamorat del capellà, Voldemort acaba de ressucitar... ja m'enteneu. Fets, acció, sorpresa. En definitiva, tot allò que no ofereix Marías. Els primers dies amb Los Enamoramientos a casa solien acabar en un...”papa, estàs roncant”. Però us diré una cosa: vaig acabar el llibre. Em va costar quasi dos mesos, però el vaig acabar. Vaig trobar-li el punt -un capítol al dia, no més- i vaig arribar al final. I us diré també el perquè. Es simple i no té misteri. Marías és el millor. Ningú escriu com ell i és un plaer llegir-lo. El problema és el ritme. No pots llegir a velocitat de novel·la policíaca sueca. Heu vist una mostra -no he querido saber, pero he sabido que una de las niñas...- requereix paciència i s'ha d'assaborir poc a poc. A la pregunta de si el llibre m'ha agradat, la resposta es sí. M'ha agradat molt. Però no m'atreveixo a recomanar-lo. És massa personal. Haureu de ser vosaltres qui decidiu. Vosaltres haureu de jutjar si Javier Marías es tan bo com ell es pensa. Que es un “chulo” ja en dono fe jo. El segon xulo més gran de tot Madrid.

THE NUMBER ONE

Los Enamoramientos

Javier Marías

Editorial Alfaguara

401 pàgines.
PUBICAT A "LO SENIENC" JUNY 2012 

Retrets i Lloances d'Orson Scott Card

Cada edat té els seus llibres. La ciència ficció és per a ments joves. Recordo haver llegit molt d'aquest gènere abans dels 20 anys. En aquells temps, la meva escassa vida amorosa (traduït: zero), em deixava temps per llegir llibres d'Asimov. Ja de més gran, sembla com si les portes del cervell es fessin petites. Tot per dificultar l'entrada d'històries massa fantàstiques o irreals. Ara em costa llegir ciència ficció. De fet, si no puc ni imaginar un simple banquer honrat, com puc ser capaç de visualitzar viatges interestel·lars i races extraterrestres?

Bé, el cas és que recordo amb amor llibres com Dune o Jo, Robot. Per això em quedo parat quan trobo aquesta llista:

Els 100 millors llibres de Ciència Ficció (Font: Scifilists.com)

1. El Joc de l’Ender d’Orson Scott Card
2. Dune de Frank Herbert
3. Fundació d’Isaac Asimov
4. Guia de l’autoestopista galàctic de Douglas Adams
5. 1984 de George Orwell
6. Un estrany en una terra estranya de Robert A. Heinlein
7. Fahrenheit 451 de Ray Bradbury
8. 2001: Una odisea espacial de Arthur C. Clarke
9. Jo, robot d’Isaac Asimov
10. Starship troopers de Robert A. Heinlein

Qui dimonis és aquest Orson Scott Card? Tant bo és aquest Joc de l'Ender com per rivalitzar amb Fundació?

Scott Card feliç de poder viure del cuento.

Per sortir de dubtes, a la biblioteca trobo Retrets i Lloances que inclou l'afamat Joc de l'Ender. El llibre, de fet, el formen 7 contes, 360 pàgines. D’aquestes, unes 330 us poden servir per encendre el foc o embolicar el peix. Trist, però real. La majoria de contes són, per dir-ho educadament, penosos. El joc de l’Ender és un dels menys dolents. Un breu resum: En una futura Terra amenaçada per una raça alienígena, un grapat de joves són entrenats en tècniques de guerra. Entre tots ells, l’Ender resulta ser el Leo Messi de les tàctiques militars. Tant és així que, després de dos lliçons i quatre entrenaments, fa honor al seu nom i acaba exterminant tots els pobres marcians. Punt i final. Bonic i insípid conte que pot ser ventilat en unes 20 pàgines. No obstant, en té 60... i es fa llaaaaaarg. No content amb això, l’autor, mitjançant una tècnica creativa coneguda com “estirar el xiclet”, converteix el conte en un llibre de 400 pàgines. La cosa no acaba aquí. Aquest llibre, per alguna estranya raó, és un èxit de vendes. Així que l’editor, li proposa una segona part (La voz de los muertos, 1986), una tercera (Ender el Xenocida, 1991), una quarta.... i així fins un total d'onze llibres. Onze fins ahir a la nit. Avui no ho he mirat.

Digne envàs per a llucets i galeres

Resumint, no us fieu dels rankings. Si us atreu la ciència ficció, Dune i Fundació són llibres extraordinaris. I si voleu llegir l'Ender... busqueu el conte abans que la novel·la. Encara millor, oblideu el conte: torneu a llegir el meu curt resum. Hi ha molts llibres i tenim poc temps. Recordeu-ho. Fins al proper mes.

Adéu? Un moment. Els lectors avispats hauran notat que he salvat 30 pàgines del foc i del peix. Correcte, hi ha, enmig de tants disbarats, un conte preciós. És tant bonic, tan perfecte, que és impossible que sigui del mateix autor. Es tracta de Sonata sense acompanyament, una bella metàfora sobre la creativitat, l'originalitat i sobre una societat perfecta. Un món on tothom és feliç. Tan meravellós, i això ho imagino jo, que ningú deu arribar als 20 anys encara sense parella.

La universitat de la vida

Retrets i Lloances

Orson Scott Card
Pagès editors
366 pàgines.

PUBICAT A "LO SENIENC" MAIG 2012 

El club de la lucha de Chuck Palahniuk

La primera norma del club de lluita és no parlar del club de lluita. Avui ens saltarem la primera norma. “Generaciones y generaciones han desempeñado trabajos que odian para poder comprar cosas que en realidad no necesitan” Avui toca... anarquia.

Ácrata disfressat d'intel·lectual: Chuck Palahniuk

Chuck Palahniuk (Washington, EEUU – 1962) publica El Club de la Lucha l'any 1996. Només arribar a les llibreries la novel·la és un èxit immediat de crítica i públic. Això, parlant clar, vol dir que el llibre agrada a quatre crítics i que ven uns 30.000 exemplars. O sigui, res. Zero comparat amb l'estratosfèrica popularitat que Hollywood li atorga tres anys després, quan el director David Fincher (Zodiac, La Red Social) converteix el text en pel·lícula.

El llibre no està (encara) a la biblioteca, així que us tocarà soltar 20€ per llegir-lo. Cap problema, són diners ben emprats.

The Paper Street Soap Company

“Cualquier cosa material de la que puedas estar orgulloso acabarà en el cubo de la basura”.

El protagonista de la història, de qui mai no arribem a conèixer el nom, és un jove amb una vida ordenada i gairebé perfecta. Un bon noi, amb una bona feina i un bonic pis. I també amb una bonica i profunda tristesa. En el fons se sent com un titella; manipulat i sense iniciativa pròpia. Com ell mateix es descriu...”crees ser uno de aquellos monos astronautas. Cumples pequeñas tareas para las cuales has sido entrenado. Tirar de una palanca. Apretar un botón. No entiendes nada y, sencillamente, te mueres.”

La seva vida tranquil·la canvia quan, degut a un accident, es veu obligat a deixar el seu pis. Llavors es trasllada a viure a casa d'una espècie de visionari anarquista, de nom Taylor Durden. Tots dos conecten a l'instant. Junts comparteixen preocupacions: “Personas que conozco y que solían llevarse pornografía al cuarto de baño, ahora se llevan el catálogo de muebles del IKEA”. Junts, també, formen un club de lluita cos a cos que els ajuda a sentir-se vius. El club és un èxit: cada cap de setmana oficinistes, mecànics o cambrers es treuen la camisa per arrear-se cops de puny. A partir d'aquí, el nostre protagonista, un tipus avorrit i realista, es veu arrossegat per la personalitat somiadora i emprenedora d'en Tyler. El petit club de lluita inicial s'acabarà transformant en una enorme bola de neu capaç d'engolir el món sencer. I tot això per a què, es pregunta. L'objectiu és simple: “Imagínate plantando rábanos y patatas sobre el césped del hoyo decimoquinto de un campo de golf abandonado”. Meravellós. La història continúa, però jo m'aturo aquí.

El llibre és fantàstic. Les seves 220 pàgines passen volant. Està escrit amb un estil directe i molt poca-vergonya. Algunes de les seves frases són per emmarcar. He intercalat una petita mostra, però en realitat podries gastar tres dotzenes de fosforitos subratllant passatges interessants. Un altre punt al seu favor és el ritme. A diferència de la majoria de llibres la història va in crescendo. Palahniuk aconsegueix que cada capítol sigui més interessant que l'anterior. Per, finalment, rematar la feina amb un últim capítol, el cel i l'encontre amb Déu, ab-so-lu-ta-ment genial.

Finalment, el millor del llibre, és per a mi, el sentit de l'humor. No hi ha capítol que no et faci riure. Però riure de què? Bé, quan hi penses veus que, en el fons, rius de les teves pròpies misèries. Riem de les nostres desgràcies, del món que ens toca viure, de les retallades, dels tiquets moderadors, de les participacions preferents, dels cotxes oficials, dels aeroports sense avions...

Com diria Tyler Durden, d'acord el moviment 15M està molt bé, anem a Sol. Però anem-hi de nit, amb la cara tapada i un bidó de benzina.

Fins el proper mes.

El Club de la Lucha

Chuck Palahniuk

Editorial Mondadori

224 pàgines


PUBLICAT A LO SENIENC - ABRIL 2012

La noia de la perla de Tracy Chevalier.

La novel·la que comento avui neix a Holanda a mitjans del segle XVII. Allí el mestre Johannes Vermeer es a punt de pintar el quadre que acompanya aquest escrit. La noia amb l'arracada de perla.

el quadre

Aquest quadre és, a ulls dels experts, una obra mestra. La Mona Lisa Holandesa, diuen. No som ningú per contradir a “els experts”, així que acceptarem la seva paraula. El cas és que l'escriptora Tracy Chevalier (Washington 1962) va quedar captivada per aquesta pintura. A l'igual que ens passa a nosaltres quan mirem fotografies antigues, Chevalier va començar a imaginar. Qui era aquella noia? Per què duia una perla? Quina relació tenia amb l'artista? El resultat d'aquestes cabòries es va convertir en un llibre: La noia de la Perla. 

l'autora

 La història ens porta a la petita ciutat de Delft ara fa tres-cents anys. El pare de Griet, una bella noia de 16 anys, ha patit un accident que l'ha deixat incapacitat. Per poder tirar la família endavant, la jove filla es veurà obligada a treballar com a serventa. La casa on farà cap és la de l'afamat pintor Vermeer. No sóc d'esbombar finals, però si sabeu sumar dos més dos, podeu imaginar que Griet acabarà convertida en la model que apareix al quadre.

El plantejament, com heu vist, és senzill. Fins i tot tòpic. Adolescent enamoradissa al servei d'un geni estrafolari. Aquestes històries tan simples són difícils de tractar. Tendeixen a descarrilar (hmmm, algú ha dit Crepúsculo?). Es com cuinar arròs bullit. Queda't curt de sal i obtindràs una insípida comèdia romàntica. Passa't i et sortirà un melodrama veneçolà. La noia de la perla té el punt just de sal. La història té tocs tendres i alguns de tràgics. És sensible i delicada, però tot en la seva justa mesura. En definitiva és una història que resulta creïble i que aconsegueix emocionar.

Part de l'èxit del llibre es deu al marc històric on es desenvolupa la història. Chevalier dibuixa amb precisió la societat holandesa de mitjans del s.XVIII. El llibre descriu perfectament com vivia la gent, quins eren els seus costums i les seves preocupacions. Ens mostra una comunitat clarament segmentada en classes socials, cadascuna amb els seus problemes i les seves aspiracions. I tot això ho fa sense que en cap moment sembli una aburrida lliçó d'història contemporànea.

També és interessant el tractament que fa l'autora dels personatges. Els protagonistes són, simplement, perfectes. A destacar la inocent Griet, l'esquizofrènica dóna de Vermeer, la seva mare, sàvia i realista i sobretot el caràcter del pintor Vermeer, un autèntic geni de cap a peus.

Però si una cosa transmet el llibre és, per sobre de tot, l'amor per la pintura. La importància del color: “-Quan et mires la còfia prou estona es veu que no l'ha pintada blanca de debò, sinó blava, i violeta, i groga. - Però has dit que era blanca. -Si, això és el més estrany. Està pintada de molts colors, però quan te la mires sembla que és blanca.” La importància de la llum: “Em mirava com si no em veiés, com si estigues mirant un quadre. Es mira la llum que em cau al damunt de la cara, vaig pensar, i no pas la meva cara.” Val la pena llegir el llibre amb les obres de Vermeer al costat (www.essentialvermeer.com). Pintures que un profà com jo no entén, cobren vida quan te les explica el propi Vermeer. I és que, un cop acabat el llibre, te n'adones que “els experts” potser no anaven desencaminats. La noia amb l'arracada de perla és un gran quadre.

En resum, una novel·la molt recomanable. Un text deliciós on no sobra res, no falta res. Apta per a tot tipus de públic i molt fàcil de llegir. Una aposta segura per al Sant Jordi que ja s'apropa. No conec ningú a qui no li hagi encantat. Per acabar, comentar que hi ha una pel·lícula basada en el llibre. No opino, no l'he vist. Només sé que el paper de Griet l'interpreta la meravellosa Scarlett Johannson. Buff. Gallina de piel. 

PUBLICAT A "LO SENIENC" - MARÇ 2012

 

De què parlem quan parlem de l'amor de Raymond Carver

Dues notícies: el professor Carlos deixa aquesta secció. Jo la continuaré.

Avui un títol curiós. No m'atreveixo a dir que és una obra mestra, però té el seu encant. És tracta de De què parlem quan parlem de l'amor del nord-americà Raymond Carver. No és una una publicació actual. Va aparèixer l'any 1981. El seu autor va morir set anys després a l'edat de 50 anys. Com a curiositat s'ha de dir que l'editor va ficar-hi mà abans de publicar-lo. El manuscrit original va perdre una quarta part de les seves pàgines i una desena de contes va veure alterat el seu final. Quasi res.

Raymond Carver

Primer que res, el títol és excel·lent, però aquest no és un llibre d'amor. És més, si ets prou jove com per encara creure en l'amor jo t'aconsello no llegir a Carver. És un autor no apte per a cors tendres. Perquè el seu títol? No ho sé. Al llibre hi trobem amor si... però és amor pel whisky, amor per la dona del veí, amor, en definitiva, per l'autodestrucció. Seria més encertat anomenar-lo De què parlem quan parlem de l'alcohol, però clar, potser no sona tan bé. Qui compra un llibre amb un títol així? El que guanyem en precisió ho perdem en estètica.

Convivència matrimonial

Avancem, obrim el llibre. A dins, disset contes. Molt curts, gairebé esquelètics. Contes sense cap ni peus. M'explico. A l'escola ens van ensenyar que les narracions tenen tres parts: plantejament, nus i desenllaç. Puc afirmar que Carver es va perdre aquesta classe. Els seus contes no tenen plantejament, tampoc nus. No hi ha principi, ni fi. Simplement són fragments de realitat. Converses agafades a l'atzar. Diàlegs de regust pessimista. Són contes que parlen d'infelicitat i vides trencades. Gent que ha vist com la rutina, com el dia a dia, ha esmicolat sense pietat totes les seves il·lusions. Què ha passat amb la vida que somiàvem ahir? En quin moment la felicitat va escolar-se per l'aigüera?

exemplar disponible a la biblioteca

I ara la pregunta: amb la que està caient, perquè llegir un llibre així?

Perquè és diferent. La meva experiència: llegeixo el primer conte. Buff, quina castanya. A veure el següent... Déu, pitjor que el primer. El tercer no pot ser igual... A la que me n'adono m'he llegit mig llibre. M'aturo. Ep, aquí passa alguna cosa.

Al meu entendre en passen dues de coses. La primera té a veure amb l'estil. Hi ha, literalment, poques paraules. Carver escriu de forma realista i molt directa. Té una prosa  impactant que ens resulta molt propera. La forma de narrar ens recorda les xerrades que cada dia escoltem al cafè o al mercat. El segon motiu del seu encant són les situacions que descriu. Els contes són massa reals i propers. I és que, reflectits a les seves pàgines, ens veiem a nosaltres mateixos: persones normals parlant de coses normals. Converses insubstancials on no es diu res i s'intueix tot. On una tragèdia que mai es nombrada impregna tot l'ambient. Carver no dóna detalls, només ens mostra un parell de pinzellades. És la nostra imaginació qui treballa. És el lector qui acaba de pintar el quadre que Carver vol. L'autor deixa els forats i nosaltres els omplim amb els nostres propis fantasmes. El resultat és realment inquietant.

Aviso: no és una lectura fàcil. Hi ha molts llibres i tenim poc temps. No llegiu llibres que no us agradin. Fins el proper mes.

PUBLICAT A "LO SENIENC" - GENER 2012

Crònica de l’ocell que dóna corda al món de Haruki Murakami

Gràcies al professor D. Carlos per cedir-me la seva secció. Gràcies a ell, també, per ajudar-me a estimar els llibres. El motiu d'aquest segrest literari és que vull parlar-vos d'un escriptor japonès, de nom; Haruki Murakami. Comencem.

Murakami en la típica foto de contraportada

Recomanar un llibre és un ofici arriscat. És com la música. Shakira convoca milers de persones allà on va, però molts de nosaltres només la veurem si ens lliguen de peus i mans i ens hi porten a rossegons. Amb els llibres és semblant. Cadascú té les seves preferències. Encertar una recomanació no és fàcil.

"Agafa El Código da Vinci o llegeix Stieg Larsson" pots dir. Bé, correcte. Aquests mega-bestsellers de platja no fallen mai. Tenen ritme, intriga, són fàcils de llegir i t’atrapen dins la seva trama. No deceben a ningú, però... tampoc són els llibres que t'arriben al cor. M'explico. Si ets un lector habitual, sabràs que, molt de tant en tant, gairebé sempre sense esperar-ho, cau a les teues mans una petita joia. Un llibre que realment t'omple. Són aquells títols que ens emportaríem a la famosa illa deserta. En el meu cas la llista és curta: El perfum, Juego de Tronos, Corazón tan blanco i... sí, ho heu endevinat, el llibre que encapçala aquest article: Crònica de l'ocell que dóna corda al món de Haruki Murakami. Anem a veure perquè.

Primer que res, l'autor: Haruki Murakami. Potser l'heu llegit, potser us sonarà el nom, o potser no. Breument: Murakami és actualment l'escriptor japonès que més ven arreu del món. Els seus llibres divideixen: mig planeta creu que és un geni, la resta pensa que escriu com un nen de dotze sis anys. A la biblioteca trobareu pràcticament tota la seva obra: Tokio Blues, 1Q84, El meu amor Sputnik, Kafka a la platja, etc. Però què té Murakami? Per sobre de tot un estil molt personal. És únic.

És cert que podem criticar-li que, com Agatha Christie o Pérez Reverte, sempre escriu el mateix llibre. Totes les seves novel·les tenen uns trets i unes pautes que es repeteixen. No, aquí no hi ha un cadàver a la biblioteca mentre Poirot sospita del majordom, en canvi sí que trobem el jove introvertit, solitari i pensatiu, que viu amb un permanent dubte existencial: qui soc, d'on vinc, on vaig. A Crònica de l'ocell... el seu nom es Tooru Okada; trenta anys, sense feina, casat i amb molt de temps per pensar, per cuinar i per beure cervesa.

En aquest llibre, com a la resta de la seva obra, el ritme és tranquil. La cadència de la narració és pausada. Passen poques coses i abunden les descripcions. L'autor té una fixació per explicar com van vestits els personatges, què mengen i com cuinen. Es tal l’obsessió que quan en algun capítol trobo a faltar aquestes descripcions, imagino que probablement el protagonista estarà despullat i morint-se de fam.

Pel que fa al fil argumental, la paraula és perfecta: el fil, prim i fràgil. La trama va i ve, hi és, però no és el que mou la narració. Per a que us en feu una idea, mentre l'estava llegint solia repetir a qui tenia al voltant: "Este llibre és meravellós. "Ah, si? De que va?". "No ho sé, però sé que és meravellós". L'argument és tant boirós i sutil que hi ha moments que no pots evitar pensar que l'autor ha menjat sushi en mal estat. Resumint-ho molt: Crònica de l'ocell que dóna corda al món és la historia d'un jove que s'està tot el dia a casa i que rep visites de gent, diguem, rareta. D'acord, des d'aquí sento el rebombori; "... collons, Víctor, que són quasi 1000 pàgines". Ho sé, però 1) hi surt molta gent rara a qui 2) li agrada molt xerrar.

Finalment, en aquest llibre, com en els altres de l'autor, la realitat es confon amb la fantasia. Gats i pous, sempre hi ha un gat i un pou. I mai falta el sexe, perquè sí, explícit, sense embuts. I tot això fent xup xup a ritme de jazz i música clàssica.

Resumint, personatges solitaris, ritme lent, argument inexistent...hmmm. No us veig corrents com bojos cap a la biblioteca. No passa res, perquè (sorpresa) no us ho he explicat tot. I és que el Sr Haruki Murakami té una arma secreta: la màgia. I no, no parlo de Harry Potter. El que vull dir és que Murakami té un DO, així, amb majúscules. Ha estat beneït pels déus amb la gràcia de saber contar històries. És una formigueta que sap escriure. Paraula a paraula va filant un tapís hipnòtic. T'agarra amb força i se t'emporta dins del seu món. Llegir Murakami és una experiència extraordinària, diu la crítica. Hi estic d'acord. Jo, personalment, no he descobert quin és el seu secret. Com, amb uns ingredients tan simples (frases curtes, paraules senzilles i temes intranscendents), pot crear una narrativa tan potent. Com d'una simple patata, un pobre ou i una trista ceba pot sortir una exquisida truita? El que jo deia...màgia. I de totes les truites que ha cuinat Murakami, Crónica de l'ocell que dóna corda al món és, al meu parer, la més rodona.

Finalment, Murakami té l'habilitat d'escriure primers capítols absolutament genials. Així, no teniu excusa. Agafeu un dels seus llibres, llegiu tres pàgines. Tres. Deu minuts. Si no us ha captivat, no perdeu el temps. Deixeu-ho, la resta del llibre és igual. Però si en canvi, heu notat alguna cosa, un pessigolleig, una peça que no encaixa, un ric-ric fora de lloc, llavors oh la la mon ami... agafeu-vos fort. Tooru acaba de perdre el seu gat i l'ocell que fa girar el món aviat abandonarà la seva tasca. Esteu preparats?

Crònica de l'ocell que dóna corda al món

Haruki Murakami

ISBN 978-84-9930-316-1

840 Pàgines

PUBLICAT A "LO SENIENC" - OCTUBRE 2011