Crònica de l’ocell que dóna corda al món de Haruki Murakami

Gràcies al professor D. Carlos per cedir-me la seva secció. Gràcies a ell, també, per ajudar-me a estimar els llibres. El motiu d'aquest segrest literari és que vull parlar-vos d'un escriptor japonès, de nom; Haruki Murakami. Comencem.

Murakami en la típica foto de contraportada

Recomanar un llibre és un ofici arriscat. És com la música. Shakira convoca milers de persones allà on va, però molts de nosaltres només la veurem si ens lliguen de peus i mans i ens hi porten a rossegons. Amb els llibres és semblant. Cadascú té les seves preferències. Encertar una recomanació no és fàcil.

"Agafa El Código da Vinci o llegeix Stieg Larsson" pots dir. Bé, correcte. Aquests mega-bestsellers de platja no fallen mai. Tenen ritme, intriga, són fàcils de llegir i t’atrapen dins la seva trama. No deceben a ningú, però... tampoc són els llibres que t'arriben al cor. M'explico. Si ets un lector habitual, sabràs que, molt de tant en tant, gairebé sempre sense esperar-ho, cau a les teues mans una petita joia. Un llibre que realment t'omple. Són aquells títols que ens emportaríem a la famosa illa deserta. En el meu cas la llista és curta: El perfum, Juego de Tronos, Corazón tan blanco i... sí, ho heu endevinat, el llibre que encapçala aquest article: Crònica de l'ocell que dóna corda al món de Haruki Murakami. Anem a veure perquè.

Primer que res, l'autor: Haruki Murakami. Potser l'heu llegit, potser us sonarà el nom, o potser no. Breument: Murakami és actualment l'escriptor japonès que més ven arreu del món. Els seus llibres divideixen: mig planeta creu que és un geni, la resta pensa que escriu com un nen de dotze sis anys. A la biblioteca trobareu pràcticament tota la seva obra: Tokio Blues, 1Q84, El meu amor Sputnik, Kafka a la platja, etc. Però què té Murakami? Per sobre de tot un estil molt personal. És únic.

És cert que podem criticar-li que, com Agatha Christie o Pérez Reverte, sempre escriu el mateix llibre. Totes les seves novel·les tenen uns trets i unes pautes que es repeteixen. No, aquí no hi ha un cadàver a la biblioteca mentre Poirot sospita del majordom, en canvi sí que trobem el jove introvertit, solitari i pensatiu, que viu amb un permanent dubte existencial: qui soc, d'on vinc, on vaig. A Crònica de l'ocell... el seu nom es Tooru Okada; trenta anys, sense feina, casat i amb molt de temps per pensar, per cuinar i per beure cervesa.

En aquest llibre, com a la resta de la seva obra, el ritme és tranquil. La cadència de la narració és pausada. Passen poques coses i abunden les descripcions. L'autor té una fixació per explicar com van vestits els personatges, què mengen i com cuinen. Es tal l’obsessió que quan en algun capítol trobo a faltar aquestes descripcions, imagino que probablement el protagonista estarà despullat i morint-se de fam.

Pel que fa al fil argumental, la paraula és perfecta: el fil, prim i fràgil. La trama va i ve, hi és, però no és el que mou la narració. Per a que us en feu una idea, mentre l'estava llegint solia repetir a qui tenia al voltant: "Este llibre és meravellós. "Ah, si? De que va?". "No ho sé, però sé que és meravellós". L'argument és tant boirós i sutil que hi ha moments que no pots evitar pensar que l'autor ha menjat sushi en mal estat. Resumint-ho molt: Crònica de l'ocell que dóna corda al món és la historia d'un jove que s'està tot el dia a casa i que rep visites de gent, diguem, rareta. D'acord, des d'aquí sento el rebombori; "... collons, Víctor, que són quasi 1000 pàgines". Ho sé, però 1) hi surt molta gent rara a qui 2) li agrada molt xerrar.

Finalment, en aquest llibre, com en els altres de l'autor, la realitat es confon amb la fantasia. Gats i pous, sempre hi ha un gat i un pou. I mai falta el sexe, perquè sí, explícit, sense embuts. I tot això fent xup xup a ritme de jazz i música clàssica.

Resumint, personatges solitaris, ritme lent, argument inexistent...hmmm. No us veig corrents com bojos cap a la biblioteca. No passa res, perquè (sorpresa) no us ho he explicat tot. I és que el Sr Haruki Murakami té una arma secreta: la màgia. I no, no parlo de Harry Potter. El que vull dir és que Murakami té un DO, així, amb majúscules. Ha estat beneït pels déus amb la gràcia de saber contar històries. És una formigueta que sap escriure. Paraula a paraula va filant un tapís hipnòtic. T'agarra amb força i se t'emporta dins del seu món. Llegir Murakami és una experiència extraordinària, diu la crítica. Hi estic d'acord. Jo, personalment, no he descobert quin és el seu secret. Com, amb uns ingredients tan simples (frases curtes, paraules senzilles i temes intranscendents), pot crear una narrativa tan potent. Com d'una simple patata, un pobre ou i una trista ceba pot sortir una exquisida truita? El que jo deia...màgia. I de totes les truites que ha cuinat Murakami, Crónica de l'ocell que dóna corda al món és, al meu parer, la més rodona.

Finalment, Murakami té l'habilitat d'escriure primers capítols absolutament genials. Així, no teniu excusa. Agafeu un dels seus llibres, llegiu tres pàgines. Tres. Deu minuts. Si no us ha captivat, no perdeu el temps. Deixeu-ho, la resta del llibre és igual. Però si en canvi, heu notat alguna cosa, un pessigolleig, una peça que no encaixa, un ric-ric fora de lloc, llavors oh la la mon ami... agafeu-vos fort. Tooru acaba de perdre el seu gat i l'ocell que fa girar el món aviat abandonarà la seva tasca. Esteu preparats?

Crònica de l'ocell que dóna corda al món

Haruki Murakami

ISBN 978-84-9930-316-1

840 Pàgines

PUBLICAT A "LO SENIENC" - OCTUBRE 2011