El lector de Bernhard Schlink

Som a l'Alemanya de post-guerra. Michael Berg té 15 anys quan es converteix en el lector. Hanna és l'oient. La dona que, abans de fer l'amor, sempre li demana que llegeixi fragments de Tolstoi, Dickens o Goethe. S'han conegut per casualitat i Michael se n'ha enamorat profundament. És normal, ella és una dona madura i ell acaba de sortir de l'ou. És el seu primer i únic amor. El temps passa feliç per a Michael, fins que un dia Hanna desapareix.

Així comença El lector de Bernhard Schlink. Un llibre curt, d'escasses 200 pàgines, però prou interessant. Aquest títol va captar la meua atenció després de veure la pel·lícula que porta el mateix nom. Sempre m'han interessat els llibres que salten al cinema. Penso que si algú es gasta un fotimer de diners fent una pel·lícula deu ser perquè el llibre s'ho val. Després em passa com a tothom: si has llegit el llibre, el film et sol decepcionar. Amb tot, vaig trobar que la història d'amor entre Michael i Hanna tenia ànima i demanava ser llegida. Perquè el llibre va d'això, d'una història d'amor. Un amor difícil. Perquè ella és més adulta, perquè ell no entén què passa i perquè la Història (amb majúscula) s'ha creuat a les seves vides. I és Michael, anys més tard, es retroba amb la Hanna. Ella és a la presó. Està sent jutjada pels crims que va cometre a un camp de concentració nazi. I el món de Michael literalment, s'enfonsa.

El tractament que fa Schlink de l'holocaust nazi és el més criticable del llibre. Molts hi van deixar la vida. No és un tema que es pugui tocar amb la trivialitat que ho fa aquesta novel·la. És una crítica menor. Reconec que l'autor mostra prou respecte per la història, lluny de la vergonya que vaig passar llegint el desafortunat Nen del pijama a ratlles. Amb tot, el drama de l'extermini li serveix a l'autor per situar els personatges i construir una història d'amor impossible. Li permet introduir sentiments molt interessants com la culpa, el penediment, la incomprensió o la compassió. I el més important, ho fa amb credibilitat. Ens fica a la pell dels protagonistes i ens deixa sentir el complicat que ha de ser viure una guerra i estimar-se en una post-guerra. Ens mostra com, de forma quasi increïble, pot complicar-se la vida en un moment. Com l'ésser humà, de vegades, no té més remei que tirar endavant. El que nosaltres aquí diem “quan ets al ball has de ballar” i que en la novel·la la Hanna expressa amb una potència demolidora quan pregunta: “I tu, Michael, què hauries fet al meu lloc?”

El lector de Bernhard Schlink

Editorial La butxaca

176 pàgines

Millor plantar dos arbres

El dia que compleix 100 anys, l'Allan Karlsson decideix saltar per la finestra del geriàtric i fugir. El vell, en la seva escapada, farà amistat amb uns personatges una mica peculiars i de passada ens explicarà la seva vida. Aquest curiós escenari és el punt de partida de L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra. Un simpàtic llibre descrit per Jonas Jonasson.

És important remarcar que Jonasson és suec. Fa uns deu anys cap de nosaltres s'hauria atrevit a llegir una novel·la d'un autor suec. Potser quatre gats llegien a Henning Mankell, però eren això, quatre. No més. El gran públic coneixia Suècia, per Abba, pels Volvo i pels premis Nobel. Però l'any 2005 es publica Els homes que odien les dones, traduït aquí incomprensiblement com Els homes que no estimaven les dones. Què potser algú s'escandalitza de que els homes odiïn en lloc de no estimar? El fet és que aquest primer llibre de l'Stieg Larsson cau com una bomba. La qualitat de la novel·la impressiona a tothom. El boca-orella funciona, les vendes es disparen i les edicions es multipliquen. És el llibre somiat, allò que tots volem llegir. I en volem més. Així que les editorials fan la seva feina. Arriba tota una fornada de novel·la negra nòrdica: Asa Larsson, Jo Nesbo, Camilla Läckberg, Arnaldur Indridason, Mari Jungstedt i algun altre més. El problema és que llibres com Els homes que no estimaven les dones apareixen un cop cada molts anys. Repetir aquell èxit és molt difícil, fins i tot per al propi Stieg Larsson. La sèrie Millenium segueix amb dues novel·les més. Fins i tot s'arriba a comentar que hi ha un quart volum, un manuscrit amagat esperant ser publicat. Però, donat que cada títol de Millenium és molt pitjor que l'anterior, potser el millor es que (de existir) continuï com està ara. Amagat o perdut.

El cas és que per la porta que va obrir Stieg Larsson, es va colar tot un exèrcit d'autors nòrdics que han aconseguit omplir els prestatges de llibreries i biblioteques. L'èxit de Larsson va envalentonar a les editorials, que s'atreveixen a traduir del suec, i als lectors, que decideixen comprar i llegir aquests llibres. Entre aquests autors, Jonas Jonasson. Per sort, la història de l'avi que va saltar... no és novel·la negra. Més bé es troba a mig camí entre l'humor i el llibre d'aventures. Jonasson no és un escriptor "professional" (fins fa dos dies era advocat) i això es nota. La seva escriptura és fresca i propera, molt directa. No perd el temps amb metàfores rebuscades i paraules complicades. Això fa que la història que ens explica ens arribi immediatament. Per contra, aquest estil literari més bé pobre té un problema. Quan l'argument decau no hi ha on agafar-se i la lectura es fa més bé pesada. Així, les primeres 100 pàgines es llegeixen d'una tirada. La resta... es fan molt molt coll amunt.

El fet de ser un autor novell és fa notar en un altre punt: l'ambició. La novel·la de Jonasson pretén explicar tota la història del segle XX. Poc a poc anem descobrint com el vell de 100 anys ha tingut una vida molt atrotinada. Ha voltat pel món i ha coincidit amb Franco, Truman o Stalin. Ha estat present en alguns dels moments clau d'aquest segle. Com Forrest Gump, si fa o no fa. Aquesta idea és bona. La forma d'explicar-la, no. A mesura que avancem, l'argument del llibre es dilueix. La història es torna més i més forçada fins que arriba a situacions realment absurdes.

No tot és dolent. El títol i la portada són extraordinaris. I sobretot la personalitat del vell Allan és el punt fort de la novel·la. L'avi és un bandarra simpàtic. Carregat d'un sentit comú excepcional. El seu caràcter, estoic però decidit, fa que els fulls passin amb un somriure als llavis.

Potser les expectatives abans de llegir el llibre eren massa altes (per les bones vendes, per les recomanacions). La realitat és que el llibre, si bé no és dolent, és el que és: un llibre més entre molts. L'autor, això sí, podrà almenys veure acomplerta aquella dita tan nostra que diu “plantar un arbre, tindre un fill, escriure un llibre”. Encara que hi ha cops que millor seria tindre un fill i plantar dos arbres.

L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra

Jonas Jonasson

416 pàgines

Edicions la Campana

Mal any per comprar loteria

Enguany no cobrareu la paga extra de Nadal. Tampoc us tocarà la loteria. Ho sento. Però no tot són males notícies. Si us serveix de consol, us diré que no cal que continueu pagant la hipoteca... ni que patiu pel banco malo. I es que d'aquí una setmana, si fa o no fa, el món s'acaba. Concretament el 21 de desembre, quan la tardor doni pas a l'hivern, arrencarem l'últim full del calendari maia. I la vida a la Terra s'extingirà.

Aquesta tràgica evidència em va ser revelada farà uns mesos a El testamento Maya d'Steve Alten. Com que ens queda poc temps i el llibre és, per dir-ho de forma amable, "fluixet" us recomano no perdre ni un segon fullejant-lo. A canvi, jo mateix us faré un spoiler. Paraula americana que ve a significar que esbudellaré l'argument de pe a pa. Si penseu llegir el llibre (cosa que no recomanaria ni al simpàtic de de Guindos) abandoneu aquest article ara mateix.

La història comença quan la jove (i guapa) Dominique es contractada en pràctiques com a psiquiatra a un manicomi de Miami. Allí coneix al pacient Micheal Gabriel, un arqueòleg jove (i guapo) que està completament boig. L'home creu que el món s'acabarà d'aquí un parell de setmanes degut a una antiga profecia maia. Jaqueline, en aquest ordre, 1) s'enamora i 2) es creu la seva història. Després l'ajuda a escapar. Aquest és el punt on una persona sensata abandonaria el llibre. Ja han passat unes 30 pàgines i hem comprovat que la història, a part d'estar mal escrita, no té ni cap ni peus. Si continuem, ara es quan comencen els disbarats. Agarreu-vos fort. Gabriel i Dominique, amb mig exèrcit perseguint-los, aconsegueixen robar un mini-submarí per submergir-se al Golf de Mèxic i trobar el meteorit que, fa 60 milions d'anys, va causar l'extinció dels dinosaures i que en realitat no és un meteorit, sinó que resulta ser... una nau extraterrestre. Aquesta nau, enviada per éssers malignes, comença a llençar megabombes a diferents punts del planeta. L'objectiu de les bombes és destruir, o més bé fusionar, terrenys calcaris per a que generin massives emissions de CO² i provoquin l'escalfament global instantani de la Terra. Impressionats? Ara ve el millor. Una d'aquestes bombes super-atòmiques explota a Rússia. El primer ministre rus no tolerarà aquest atac, segons ell dels Estats Units, i respon en un atac nuclear. El president dels Estats Units diu que ell no passarà als llibres d'història com l'home que va prémer el botó nuclear. No ordenarà l'atac. Acte seguit, a meitat videoconferència, i com a mostra de compromís o no sé ben bé què...es suïcida. Mentrestant Micheal i Dominique han arribat a Chichén Itzà. Amb cinc minuts han resolt un enigma de centenars d'anys i es colen dins la piràmide de Kukulkán. Allí activen un escut planetari. Les piràmides egípcies, Stonehenge, Angkor Wat, els Moai de l'Illa de Pasqua, tots emeten unes ones que desactiven les bombes extraterrestres i de passada els caps nuclears russos. Els mòbils però, continuen funcionant. Finalment, Michael puja a una nau extraterrestre que troba per allí i es dirigeix a l'espai per enfrontar-se als malvats alienígenes. Dominique l'esperarà a la Terra. Per cert, amb la panxa plena. Fi.

No sé jo que tindrà de cert aquesta profecia maia. Per si de cas, deixeu-me desitjar-vos Bon Nadal. I com deia un amic... a enfornar que el món s'acaba!!

El Testamento Maya d'Steve Alten

Viamagna Ediciones

550 pàgines

PUBLICAT A "LO SENIENC" - NOVEMBRE 2012

Delicat equilibri d’emocions

Ja és ben entrada la nit quan, a la ràdio del cotxe, escolto el nom d'una novel·la. La Delicadeza. No sóc a temps de copsar ni argument ni nom de l'autor. A l'emissora simplement, abans de tornar a la política, repeteixen el títol del llibre. Ara en francès: La Délicatesse. Memoritzo aquestes dues paraules i canvio el dial fins trobar un programa idiota que m'explica perquè està trist Cristiano Ronaldo.
L'endemà (yo no necessito google, mi mujer lo sabe todo) m'assabento que l'autor és un francès anomenat David Foenkinos. Veig també que es tracta d'una novel·la rosa, a priori un pèl nyonya. No obstant, el poderós del títol em continua captivant. La Delicadeza. Decideixo encomanar el llibre.

Tres sorpreses agradables quan m'arriba: 11a edició, adaptació al cinema i més d'un milió de lectors. D'entrada, això no és garantia de res. Albert Espinosa també ven moltíssim, però jo abans em tragaré un marató de Sálvame que tornaré a llegir una frase seva. Però en general, si un llibre ven és perquè a la gent li agrada i, per tant, el recomana. Més coses a favor: l'extensió. Només dues-centes pàgines de lletra gran i espaiada. Queda el problema de l'argument. El text de la contraportada em confirma que a l'interior em trobaré una història romàntica i sentimentaloide. No tinc res en contra d'aquesta temàtica, però per a un escriptor és un bou difícil de torejar. Hi ha tanta novel·la romàntica que és complicat sorprendre. Més difícil encara per a l'autor és no caure en tòpics. Vols escriure una novel·la senzilla i tendra i t'acaba sortint un refregit de Romeo i Julieta. Per si de cas, agafo un paquet de kleenex i em tiro a llegir el llibre.

L'acabo en tres dies. I el meu primer pensament és d'absoluta gratitud. Gràcies Sr Foenkinos per escriure un llibre així. Gràcies perquè La delicadeza és tot el contrari a veure un telediari. En un món que s'entossudeix en fer-nos comprendre el malament que va tot, aquest llibre és un oasi d'optimisme, un raig d'esperança. Gràcies Sr Foenkinos per demostrar una fe immensa en les persones i gràcies per fer-nos creure en l'amor. Llegint La delicadeza em venen ganes de deixar el llibre i sortir corrents per abraçar a la meua parella. Dir-li que l'estimo. Dir-li que ella es qui omple el meu cor i que mai un grapat de zeros en un compte corrent em donaran tot el que ella regala de franc. Exagero? Probablement, però el llibre, molt francès tot ell, té això. És capaç de transportar-nos a aquells moments màgics que tots hem viscut. Fer-nos recordar aquells instants on, gairebé sense esperar-ho, vam descobrir la felicitat en petits detalls aparentment trivials. Una mirada casual, una trucada perduda d'algú inesperat, aquell sopar en bona companyia, una cançó.

la força de l'amor

Aquestes petites dosis de felicitat són el que mantenen viva a Nathalie, la protagonista. Després de patir una desgràcia que li trenca la vida, Nathalie ha d'encarar l'infern del dia a dia. Sense cap ganes de viure, Nathalie passa els dies actuant com un robot. Despertar-se, esmorzar, treballar, dinar, treballar, sopar, dormir. Una vida monòtona i sense cap esperança. Però, fins i tot després d'un incendi tornen a brotar les herbes i alguna flor. Nathalie veura com, malgrat la seva indiferència, van creixent flors al seu voltant. La vida continua i reclama urgentment la seua atenció. Nathalie ho ha oblidat tot i ha d'aprendre un altre cop a ser feliç. Nosaltres, com a lectors, l'acompanyarem en aquest tornar a néixer de les seves cendres.

En resum, un llibre molt recomanable. Una lectura amb la dosi justa de tendresa i sentiment. Tot cuinat a foc lent i amb infinita delicadesa.

La delicadeza de David Foenkinos
Editorial Seix Barral
224 pàgines

PUBLICAT A "LO SENIENC" - OCTUBRE 2012

Que diablo de Dios es éste

...que, para enaltecer a Abel, desprecia a Caín?

Cada any, a primers d'octubre, s'anuncia el guanyador del Nobel de literatura. A hores d'ara ja coneixerem el nom de l'escriptor premiat enguany. Segur que serà un home (o dona) feliç. De tots els guardons literaris el Nobel és el més popular i, sense cap dubte, el més prestigiós. Ara fa catorze anys -Déu com passa el temps- l'escollit va ser el portuguès Jose Saramago. L' obra de Saramago compren una vintena de novel·les, a més de reculls de poesia, teatre i contes. Gran part d'aquest treball està disponible a la biblioteca. L'escriptor va morir ara fa dos anys a la seva residencia de Lanzarote.

Vagi per endavant que a mi Saramago em deixa fred. Trobo que és un escriptor elegant i parsimoniós. Elegant a l'hora de construir frases i escollir el vocabulari. Parsimoniós amb el ritme que dóna a les seves històries, que decauen a cada pàgina que passa. Potser és agosarat jutjar-lo, perquè de tots els llibres que hi ha a la biblioteca jo només n'he llegit dos. Caín i Ensayo sobre la ceguera. Caín és un llibre lleuger, gairebé un passatemps trivial. L'altre, el de la ceguesa, té més suc. Però amb suc i tot, va arribar un punt que vaig dir: “Saramago, amic meu, fins aquí hem arribat”. I, a contracor, el vaig deixar. Dic a contracor perquè sé reconèixer el talent. I Jose Saramago en tenia per donar i vendre.

A Caín, Saramago ens dóna la seva particular visió, irònica i un pèl gamberra, de l'antic testament. Per als que, com jo, no heu estudiat religió sapigueu que l'antic testament és, dels dos testaments cristians, el més entretingut. El de Moisès separant les aigües del Mar Roig. El de la pluja de foc esqueixant homosexuals a Sodoma. El de Déu emprenyat fent ploure a bots i barrals durant quaranta dies. Doncs bé, Saramago agafa aquestes històries per tots conegudes i els hi dona la volta. Les torna explicar amb molt d'humor. Des de la primera pàgina deixa clar qui serà el dolent: Déu. Un Déu dèspota i arbitrari, que es mou per impulsos i que no sembla estimar els homes en absolut. La cosa és simpàtica i té la seva gràcia... la primera vegada. És com una sessió de màgia. El mag agafa el barret de copa, pronuncia l'”abracadabra” i treu un conill. El nen salta i aplaudeix extasiat. Un truc magnífic. El problema ve quan, per cinquena vegada, el nen escolta el mateix “abracadabra”, veu el mateix barret i apareix el mateix conill. Sí, Caín és un llibre repetitiu i previsible. 

 

El fet de versionar les sagrades escriptures no va agradar ni a l'església ni als periodistes d'IntereconomiaTV. No és que els agafés per sorpresa. Saramago ja havia fet el mateix vint anys abans amb el llibre L'Evangeli segons Jesucrist. Però clar, no és el mateix fer-ho amb un Nobel a la butxaca, quan el món sencer et llegeix. A mi, en particular, no m'agrada que una novel·la m'alliçoni. Tampoc crec que l'església catòlica necessiti més penitència de la que ja té. Jo prefereixo bones històries per passar l'estona sense haver de pensar molt. Ara bé, si us va la gresca, Caín no és mala opció. Us farà veure la bíblia amb uns altres ulls. Per acabar, vull destacar un fet digne d'admiració. Saramago va escriure Caín amb més de vuitanta anys i malalt de leucèmia. Com aquell que diu, a les portes de la mort. La cosa és... s'han de tenir pebrots per cabrejar l'amo del paradís quan ets a punt d'entrar-hi. O com diria l'Excel·lentíssim President d'Extremadura Sr José Antonio Monago: “Tu si que tens cuyons, Saramago”.

 

Caín de Jose Saramago

Editorial Alfaguara

280 pàgines

PUBLICAT A "LO SENIENC" - SETEMBRE 2012

No és país per a hobbits

L'any 1996 un autor que tothom creia perdut per a l'escriptura i que sobrevivia redactant guions per a la tele, publica per sorpresa la novel·la que s'hauria de convertir en el millor llibre del segle XX. ¿García Márquez? ¿Cien años de soledad? Ni de lluny. L'escriptor colombià i la família Buendía-Iguarán palideixen quan se' ls compara amb el colossal Juego de Tronos de George Martin. 

L'autor i la inspiració

“Déu, un altre friki” pensareu. Hmmm, cert. Juego de Tronos té això. Els seus lectors solem acabar convertits en fanàtics seguidors que no atenem a raons. El grau de demència es variable. Hi ha qui, com jo, pensa que Juego de Tronos és el millor que ha llegit mai. D'altres -sempre hi ha algú que està pitjor- decideixen ficar al seu fill/a el nom d'un personatge del llibre. A la web del'autor podreu veure fotos de criatures amb noms tan simpàtics com Ayra, Daenerys o Sansa.

Abans de començar he d'advertir-vos. No és, en absolut, una lectura fàcil. Les primeres vuitanta pàgines són com un mal de queixals. El lector novell es troba amb una temàtica gens atractiva: la fantasia èpica. O sigui, bruixes i dracs convivint amb cavallers, donzelles i lluites per honor. Sumeu-li que hi ha molts, molts, molts de personatges. Fins a l'extrem d'acabar marejat amb tant de nom. En altres paraules, que al llibre li costa arrencar. En el meu cas, tres vegades l'he deixat en préstec i tres vegades me l'han tornat mentre negaven amb el cap. Impossible arribar al tercer capítol.

Anem amb un breu resum. Som a un món imaginari semblant a l'edat mitjana europea. El rei Robert es dirigeix cap al nord. El seu conseller, la mà del rei, acaba de morir. El rei ha decidit que el seu vell amic i Guardià del Nord, Eddard Stark, sigui el seu nou home de confiança. “Tu gobernarás el reino en mi nombre mientras yo me dedico a cazar jabalíes, acostarme con doncellas y emborracharme”. Es curiós, allí on diu “jabalíes” li fiques “elefantes” i no sembla que siguem en un regne tan llunyà. Stark acceptarà l'encàrrec i marxarà cap a la cort. Ell, que és un home íntegre i honrat, es veurà engolit pel joc de trons: les conspiracions i les lluites de poder a palau. Mentrestant més al Nord, un enemic ancestral que ha estat dormint durant vuit mil anys -Los Otros- comença a despertar.

Com veieu l'acció es desenvolupa en un món imaginari, amb molts de personatges, diverses línies d'acció i un toc de fantasia. Això dóna peu a que es compari Juego de Tronos amb el molt avorrit i sobrevalorat Senyor dels Anells. Per l'amor de Déu, no em feu riure. El Senyor dels Anells es pareix a Bambi. Una crítica del New York Times deia que l'obra de George Martin era “a fantasy realm too vile for hobbits”, que en una traducció lliure, però no menys exacta seria “un món massa cabrón per als hobbits”. Jo, si he de comparar Juego de Tronos triaria una sèrie sobre la Roma imperial que la BBC va produir als anys 80; Jo, Claudi. Si sou prou grans per recordar-la sabreu que allí la intriga, la infidelitat i l'assassinat estaven al menú del dia.

El millor de la sèrie de TV

Amb el que heu llegit fins ara imaginareu una història a mig camí entre Camelot i El Padrino. No aneu malament però us falta la cirereta del pastís. Llibres d'aventures n'hi ha molts. De novel·les d'espies n'està la biblioteca plena. Juego de Tronos té alguna cosa més. Hi ha un parell d'elements que, al meu parer, fan que l'obra de Martin abandoni l'estatus de llibre correcte per elevar-se cap a l'olimp dels llibres excepcionals. El primer factor és la forma com s'explica la història. Cada capítol porta el nom d'un protagonista. Així, durant aquelles 15 o 20 pàgines veurem el món a través dels ulls d'aquell personatge. Això fa que la història se'ns expliqui de forma totalment subjectiva. Un únic fet no sembla el mateix en funció de quin personatge l'observa.

El segon factor és el mestratge inigualable amb el que Martin dibuixa cada personatge. No hi ha bons, no hi ha dolents. Hi ha persones. Cadascú té les seues ambicions, les seues virtuts i sobretot els seus defectes. Unes imperfeccions que fan que decisions completament coherents tingui resultats catastròfics per al transcurs de la història. Exemple (només per a frikis): Jaime & Bran, Cat & Tyrion i com no... Joffrey & Ned.

Tingueu fe. Agafeu el llibre i feu l'esforç d'arribar a la pàgina 100. Les 700 restants us les passareu amb la boca oberta. Estic convençut que arribareu al final amb ganes d'anomenar Nymeria a la vostra propera tortuga.

Juego de Tronos

George RR Martin

Editorial Gigamesh

800 pàgines

PUBICAT A "LO SENIENC" AGOST 2012 

Porno per a marujas

50 ombres de Grey de E.L. James

A finals del segle XIX el científic rus Ivan Pávlov va observar que els gossos del seu laboratori començaven a excitar-se i a salivar quan sentien les passes de la persona que els portava el menjar. Pávlov, un home curiós, va decidir estudiar aquest comportament. Cada cop que alimentava als seus gossos feia sonar una campana. Als pocs dies, el simple fet de tocar la campana feia salivar els gossos, tant si hi havia menjar com si no. L'experiment ha passat a la història com el gos de Pávlov i la teoria subseqüent, per si us interessa el tema, és la Llei del reflex condicional.

Fem un salt en el temps. Deixem a Pávlov tocant la campana envoltat de gossos embogits i tornem al present. Avui, estiu del 2012, un experiment semblant recorre el planeta. Ara no són gossos, són dónes adultes i aparentment racionals. L'estimul tampoc és una campana, és un llibre. El simple nom del protagonista masculí provoca sobre-excitació a les dones afectades: sospirar, ficar els ulls en blanc, fondre's com un carrosset de sucre. Uauuu. Aquests són els símptomes habituals -reflex condicional- quan es nombra a... Christian Grey.

Si no heu llegit la novel·la pensareu que exagero. Si l'heu llegida sabreu que, en realitat, em quedo curt. Christian Grey és el príncep blau dels mascles alfa. El somni (humit) de qualsevol femella. Repassem les seves qualitats i comparem-les amb les nostres pròpies misèries (o amb les del nostre marit/novio/company). Christian Grey...

1. és guapo a rabiar
2. és elegant (texans + camisa blanca de lli)
3. fa sempre olor de net, fins i tot quan ve de córrer
4. és ric (i et regala cotxes esportius)
5. és fidel a la seva parella
6. toca el piano i sap ballar
7. pilota avions i helicòpters
8. provoca orgasmes amb la mirada
9. provoca terratrèmols amb el tacte

Bonica llista. Jo en compleixo una. La número cinc. Potser vosaltres teniu més sort. En tot cas suposo que voldreu saber on trobar aquest troç de mascle.

Christian Grey viu dins de 50 ombres de Grey, la primera novel·la d'Erika L. James. El llibre va camí de convertir-se en un fenomen sociològic. Això és, arrasar en vendes fins al punt de rivalitzar amb autèntics tòtems com El codi da Vinci, El médico o El alquimista. O sigui, paraules majors. No deixa de ser estrany, ja que la història no és nova, ni original. Bàsicament... una estudiant coneix i s'enamora d'un jove triomfador. Junts comencen una relació -per a ella serà el seu primer amor- que la farà iniciar-se en l'amor i el sexe. El sexe? Sí, molt de sexe. Sexe en cada capítol. El llibre és una novel·la rosa altament eròtica.

La crítica seriosa diu que és una novel·la per a dones, que està escrita en un estil infantil, molt simple, que la història és previsible i que els personatges són clixés. Tenen raó. Però jo crec que, en conjunt, el llibre té més virtuts que defectes. Primer que res, es llegeix d'una tirada. No criarà pols a la tauleta de nit, això segur. Una de les raons és que us identificareu immediatament amb Anastasia, la protagonista. També perquè la història, encara que tòpica i mil vegades explicada, és creïble i transmet la força i la tensió entre ambdós protagonistes. Finalment, el que més valoro, és que l'escriptora és honrada. Des de la primera pàgina veus que el llibre és un passatemps. No hi ha cap més intenció que entretenir i fer passar una bona estona. Res de lliçons morals, res de guies espirituals. Una senzilla història d'amor lleugera i molt entretinguda. El llibre perfecte per emportar-te'l a la platja, un dia que hi vagis sola i amb un bikini sexy.

Cinquanta ombres de Grey

E.L. James

Editorial Rosa dels Vents (Random House)

544 pàgines

PUBICAT A "LO SENIENC" JULIOL 2012