Tot
aquell que ha llegit Corazón tan blanco
sap que és impossible oblidar el seu primer capítol. I, en
particular, la frase amb que comença el llibre. Recordem-la:
“No
he querido saber, pero he sabido que una de las niñas, cuando ya no
era niña y no hacía mucho que había regresado de su viaje de
bodas, entró en el cuarto de baño, se puso frente al espejo, se
abrió la blusa, se quitó el sostén y se buscó el corazón con la
punta de la pistola de su propio padre, que estaba en el comedor con
parte de la familia y tres invitados.”
Enorme.
Bona part dels escriptors actuals no arribaran mai ni a somiar-la una
frase així. A Javier Marías (Madrid, 1951), en canvi, aquestes
parrafades li surten com si res. L'home té un vocabulari gairebé
infinit, col·loca les comes i els punts amb precisió quirúrgica i
fa que la seva prosa sembli, en realitat, poesia. Es nota que Marías
és un escriptor majúscul. Un futur premi Nobel. La crítica i
milers (potser milions) de lectors l'adoren. Si hagués de definir en
una paraula els seus llibres -tan perfectes, tan immaculats- aquesta
seria cloroform. Cloroform de paper. Deia fa uns mesos, que el
japonès Murakami té una prosa hipnòtica que et fa devorar pàgines
i pàgines sense descans. Marías també t'hipnotitza, però d'una
altra forma: “Uno, dos, tres...duerme!!!”
 |
| Mírame fijamente a los ojos |
El
seu últim llibre, Los Enamoramientos, n'és un bon exemple.
El llibre no va de res en concret. La trama és tan fluixa que no
mereix comentari i el desenllaç de la història és simplement
decebedor. Les seves 400 pàgines són, en realitat, un instrument al
servei de l'autor per a demostrar que, a més de ser el millor
escriptor, és també el més intel·ligent, el més culte i el més
original. Un altaveu per a que el món sàpiga que Marías ha llegit
a Balzac i a Dumas, i que ho ha fet -no podia ser d'altra manera- en
francès. Los Enamoramientos és un exercici de supèrbia i
pedanteria que no coneix límits. Marías utilitza els personatges
per alliçonar a l'humanitat sobre l'amor, la mort i l'atzar. I, com
aquell bistec fibrós que un cop a la boca es revela com immenjable,
Marías mastega el tema. Sense poder empassar-se'l, sense voler
treure-se'l de la boca. Voltes i més voltes per finalment acabar
allí on havia començat.
 |
| Enamorado de uno mismo |
Un
no està acostumat a aquesta classe de llibres. Un sol llegir
bestsellers idiotes on passen coses; han disparat al protagonista, la
jove s'ha enamorat del capellà, Voldemort acaba de ressucitar... ja
m'enteneu. Fets, acció, sorpresa. En definitiva, tot allò que no
ofereix Marías. Els primers dies amb Los Enamoramientos a
casa solien acabar en un...”papa, estàs roncant”. Però us diré
una cosa: vaig acabar el llibre. Em va costar quasi dos mesos, però
el vaig acabar. Vaig trobar-li el punt -un capítol al dia, no més-
i vaig arribar al final. I us diré també el perquè. Es simple i no
té misteri. Marías és el millor. Ningú escriu com ell i és un
plaer llegir-lo. El problema és el ritme. No pots llegir a velocitat
de novel·la policíaca sueca. Heu vist una mostra -no he querido
saber, pero he sabido que una de las niñas...- requereix
paciència i s'ha d'assaborir poc a poc. A la pregunta de si el
llibre m'ha agradat, la resposta es sí. M'ha agradat molt. Però no
m'atreveixo a recomanar-lo. És massa personal. Haureu de ser
vosaltres qui decidiu. Vosaltres haureu de jutjar si Javier Marías
es tan bo com ell es pensa. Que es un “chulo” ja en dono fe jo.
El segon xulo més gran de tot Madrid.
 |
| THE NUMBER ONE |
Los
Enamoramientos
Javier
Marías
Editorial
Alfaguara
401
pàgines.
PUBICAT A "LO SENIENC" JUNY 2012
PUBICAT A "LO SENIENC" JUNY 2012
