La
primera norma del club de lluita és no parlar del club de lluita.
Avui ens saltarem la primera norma. “Generaciones y generaciones
han desempeñado trabajos que odian para poder comprar cosas que en
realidad no necesitan” Avui toca... anarquia.
 |
| Ácrata disfressat d'intel·lectual: Chuck Palahniuk |
Chuck Palahniuk (Washington, EEUU – 1962) publica El
Club de la Lucha l'any
1996. Només arribar a les llibreries la novel·la és un èxit
immediat de crítica i públic. Això, parlant clar, vol dir que el
llibre agrada a quatre crítics i que ven uns 30.000 exemplars. O
sigui, res. Zero comparat amb l'estratosfèrica popularitat que
Hollywood li atorga tres anys després, quan el director David
Fincher (Zodiac, La Red Social) converteix el text en pel·lícula.
El
llibre no està (encara) a la biblioteca, així que us tocarà soltar
20€ per llegir-lo. Cap problema, són diners ben emprats.
 |
| The Paper Street Soap Company |
“Cualquier
cosa material de la que puedas estar orgulloso acabarà en el cubo de
la basura”.
El
protagonista de la història, de qui mai no arribem a conèixer el
nom, és un jove amb una vida ordenada i gairebé perfecta. Un bon
noi, amb una bona feina i un bonic pis. I també amb una bonica i
profunda tristesa. En el fons se sent com un titella; manipulat i
sense iniciativa pròpia. Com ell mateix es descriu...”crees ser
uno de aquellos monos astronautas. Cumples pequeñas tareas para las
cuales has sido entrenado. Tirar de una palanca. Apretar un botón.
No entiendes nada y, sencillamente, te mueres.”
La
seva vida tranquil·la canvia quan, degut a un accident, es veu
obligat a deixar el seu pis. Llavors es trasllada a viure a casa
d'una espècie de visionari anarquista, de nom Taylor Durden. Tots
dos conecten a l'instant. Junts comparteixen preocupacions: “Personas
que conozco y que solían llevarse pornografía al cuarto de baño,
ahora se llevan el catálogo de muebles del IKEA”. Junts,
també, formen un club de lluita cos a cos que els ajuda a sentir-se
vius. El club és un èxit: cada cap de setmana oficinistes, mecànics
o cambrers es treuen la camisa per arrear-se cops de puny. A partir
d'aquí, el nostre protagonista, un tipus avorrit i realista, es veu
arrossegat per la personalitat somiadora i emprenedora d'en Tyler. El
petit club de lluita inicial s'acabarà transformant en una enorme
bola de neu capaç d'engolir el món sencer. I tot això per a què,
es pregunta. L'objectiu és simple: “Imagínate plantando
rábanos y patatas sobre el césped del hoyo decimoquinto de un campo
de golf abandonado”. Meravellós. La història continúa, però
jo m'aturo aquí.
El
llibre és fantàstic. Les seves 220 pàgines passen volant. Està
escrit amb un estil directe i molt poca-vergonya. Algunes de les
seves frases són per emmarcar. He intercalat una petita mostra, però
en realitat podries gastar tres dotzenes de fosforitos subratllant
passatges interessants. Un altre punt al seu favor és el ritme. A
diferència de la majoria de llibres la història va in crescendo.
Palahniuk aconsegueix que cada
capítol sigui més interessant que l'anterior. Per, finalment,
rematar la feina amb un últim capítol, el cel i l'encontre amb Déu,
ab-so-lu-ta-ment genial.
Finalment,
el millor del llibre, és per a mi, el sentit de l'humor. No
hi ha capítol que no et faci riure. Però riure de què? Bé, quan
hi penses veus que, en el fons, rius de les teves pròpies misèries.
Riem de les nostres desgràcies, del món que ens toca viure, de les
retallades, dels tiquets moderadors, de les participacions
preferents, dels cotxes oficials, dels aeroports sense avions...
Com
diria Tyler Durden, d'acord el moviment 15M està molt bé, anem a
Sol. Però anem-hi de nit, amb la cara tapada i un bidó de benzina.
Fins
el proper mes.
 |
El
Club de la Lucha
Chuck
Palahniuk
Editorial
Mondadori
224
pàgines
PUBLICAT A LO SENIENC - ABRIL 2012
PUBLICAT A LO SENIENC - ABRIL 2012
